La justa dosi

El treball de fi de grau, 
la tesina,
la tesi doctoral…
El treball blablablibliblublu,
la equació aturdidora de sentits,
la polimorfia sintàctica de la síntesis de la erudició.
I es que el cap s’abruma,
amb tanta botjeria.
Si, si, s’ompli d’histories
i continguts,
però...
per a qué?
Títol, carretera i manta.  
Mare, hui no vinc a sopar.
He d’escriure 10.000 paraules
sobre els jardins a l’Anglaterra en el segle XI.
Molt bé filleta, et deixaré
la carn al congelador.
I després de tot açò, que?
Doncs un altre màster,
un altre carrera,
un nou títol.
Un reconeiximent de les meus capacitats i actitus
en un món aillat i perillós.
Aquest mal sà vici
ens consta la salut i els diners.
Es com el subidón de l’heroina,
la baixadeta del Diazepan.
Donam drogues acadèmiques.
Donam a historiadors -homes blancs de gran inteligència.
Donam als majors polítics –eixos que sempre han destacat per la seua eloqüència.
Fulla en blanc,
ordinador,
café i te – perque no?
Jo vull tot açò,
i més.
Vull morir de una saturació de coneixèments,
una explosió al meu cervell,
un arcoriris de rendiment.
La signatura crida,
“mai haura un final”.

Comentarios

Entradas populares